Ja fa un any de l’última incidència en què Catalina es va quedar enganxada a uns ferros. Va ser molt dur veure-la abatuda al terra, sense forces, amb la cara i tota una part del cos feta malbé, plena de sang i amb dificultats per respirar. La vam traslladar, durant tres mesos, al centre hÃpic de Xerta amb el dubte, cada dia, de si seguiria en vida. Cada dia li curà vem les ferides i per aixecar-la l’embolcallà vem amb una manta i entre quatre l’aixecà vem perquè pogués mixionar i també, amb la nostra ajuda, defecar.
De fet, si no es movia moriria, atès que el seu sistema digestiu s’activa amb el moviment de caminar i nosaltres, manualment, ho havÃem de fer tres cops al dia. La primera setmana va ser molt intensa i cada dia es desprenien llà grimes dels nostres ulls i també dels seus. Al cap d’una setmana, però, vam començar a notar els primers sÃmptomes de millora: la burreta ja menjava sola i aquest fet va contradir a tots els professionals que des del principi ja la van donar per morta. De fet, en només tres mesos es va recuperar i en tornar-la a Catalino (el seu semental), els dos es van donar unes quantes alegries sense cap necessitat de trencar el gel ni sense cap protocol. Aixà és que Catalina va quedar prenyada aquell mateix dia.
Avui, 13 mesos després d’aquells angoixants dies, Catalina està apunt de parir. Vaig cap a la muntanya, on resideix amb semillibertat, esta plovent poc però els foscos núvols de l’horitzó senyalen molta aigua. TÃpica tempesta d’estiu. En arribar a la muntanyeta, veig a Catalina dempeus en un lloc poc habitual, separada del grup.
Catalina! Estava eganxada amb una corda al coll tipus com una soga i havia estat sense poder menjar ni beure durant dos dies a plè sol d’aquest estiu. Li vaig tallat la corda rà pidament i tot seguit sense forces cau al terra de costat, completament abatuda, al meu cap els recents records d’ella i l’angoixa de poder-la perdre. Li vaig portar aigua i amb desesperació i sense forces, tambalejant el coll, vaig fer-la encertar el morro al cubell, tot seguit va xuclar l’aigua del primer i segon cubell. Al terra va deixar-se anar abatuda, això va indicar-me que es moriria, aquesta respiració per desgrà cia m’era coneguda.
Amb la furgoneta a tota presa cap a Tortosa, vitamines per injectar intramuscularment i un xarop per a provocar-li gana. Catalina, encara estesa al terra, havia de menjar rà pidament, si no moriria. Abans de marxar, però, va començar a mastegar amb dificultats un deliciós pinso.
Un cop amb tot el material necessari per a la seua cura i de volta a la finca vaig observar a Catalina al terra i destrà s d’ella les potes de la seva criatura. Com pot ser! va de part!! Abans d’ajudar-la la punxo rà pidament les vitamines i li subministro una sobredosi de vitamines i energia. No li serviria per aquell mateix moment però sà per a després.
Va començar la tempesta d’estiu amb un fort xà fec d’aigua que impactava amb rà bia a sobre nostre. Catalina havia de parir dreta i no s’aguantava, amb forts brams de dolor i jo sol, incapaç d’aixecar-la i menys amb un esguinç al pit. No se’m va ocórrer altra cosa que ficar-me avall d’ella i a quatre potes aixecar-la. Ella no podia sola, més o menys, va funcionar. La gravetat va fer la seva feina i va acabar d’ajudar a sortir el mig cos del petit que encara no respirava. Vaig girar el cap, xop per l’aigua, xop per la sang del part i a fosques pel cel tapat per la negra nubolada, enmig de tot arreu i força cansat per aguantar, encara no sé com, els dos-cents quilos de Catalina. De fet, era tant els pes que vaig notar-me aliviat quan es van despendre els 20 quilos del ruquet. Catalina havia sigut mare i la felicitat agredolça de no saber si sobreviuria me superava.
Poc a poc surto de sota d’ella i la burra es deixa anar a poc a poc. La placenta encara li penjava i després d’ajudar-la a sortir no va poder ni menjar-se-la. El petit, va començar a moure els peus i a lluitar per aixercar-se, segur que va creure que era l’infern, amb la forta pluja que seguia caient, i ell, seguia lluitant i relliscant entre el fang per aixercar-se. Pel ruquet estava tranquil, era la seva lluita per conèixer els seus músculs i formava part del seu aprenentatge. Els rucs són forts. La meva atenció estava amb Catalina, al ras sense sopluig l’aigua continuava caient i els ulls d’ella quasi tancats continuaven transmetent aquesta tristor de pensar que se n’estava anant.
El petit ja quasi aixecat continuava lluitant contra la gravetat el fang i l’aigua. Vaig agafar el biberó i li vaig començar a treure el calostre de les mamelles d’ella, estava segur que no l’importaria que utilitzés l’única substà ncia que asseguraria la supervivènvia del petit que venia segur d’una part anticipat per les circumstà ncies de l’angoixa i supervivència de la natura en notar que a la mare no li entrava menjar des de feina dos dies a causa de l’enganxada desafortunada.
El petit no tenia gana, suposo que massa aviat encara per menjar; ells tenen unes hores de reserva per si les mamelles de la mare no generen deseguida el calostre.
Catalina va aixecar el coll uns segons per veure el seu fill i el cap se li va tornar a desplomar impactant la terra amb la mateixa força que el va alçar. Continuava molt esgotada però va acceptar aigua i el pinso que li donava jo mateix a la boca. El mastegava lentament.
Tres hores després i ben entrada la nit Catalina va aixecar el coll. El petit ja caminava i em va confondre amb la seva mare, no es despegava de mi. La alegria de veure a Catalina una mica millor em feia pensar i crear-me la il·lusió de què sobreviuria. En aquell moment la pluja va calmar-se de cop i els núvols a desaparèixer per deixar pas a la lluna plena. Una gota a contrallum de la lluna i enganxada a una fulla de l’olivera Farga va començar a inclinar-la i, a poc a poc, va caure. Aquest moment va captivar la meva atenció perquè Catalina s’havia acabat d’aixercar ella sola i em va semblar a glòria. Va anar-se’n cap al petit, tambalejant i amb les cames tremolant, una passa feble darrera l’altra però convençuda que faria aquell metre de distà ncia que le permitiria arribar al seu fill.
Catalina va arribar i amb el morro va espentar al menut per a ensenyar-li on tenia la seva mamella, quasi va caure però no, no era moment de caure, era moment de lluitar i de donar-li de menjar al seu fill, costi el que costi. Les llà grimes meves es van desplaçar per la cara igual que la gota de pluja per la fulla Farga. Aquesta lliçor de la natura, de la força i de la lluita de la mare va fer-me esclatar de plors i d’alegria. Catalina tenia clar que no moriria sense intentar-ho. No morira sense donar de menjar al seu fill. Aquesta lliçó de força de lluita pel seu fill va fer-me tremolar.
Vaig quedar-me unes quantes hores més i Catalina va gitar-se a decansar després d’haver-li donat de menjar al petit que, al costat d’ella, també es va estirar al terra. Va aixecar el coll i cap per llepar-lo i aquest cop el va mantenir allÃ, espectant i mirant el seu fill. Ja tenia la seguretat de què havia tret les forces de no ser on, però les tenia.
Al dia següent a trenc d’alba vaig anar rà pidament a veure’ls. Catalina, molt cansada i prima estava dreta, li donava de menjar al seu fill, molt més recuperada. Ara ja estava segur que ho havia superat. Les vitamines injectades cada vuit hores, el pinso i acabats els esforços farien la resta per assegurar que Catalina i el seu fill començarien a viure i a estimar-se.
