Així és com jo, a primer, descriuria la baixada en piragua de Xerta fins a Tortosa que vam fer ahir dissabte 19 de juny. L’acte, emmarcat dins l’exposició ‘Aigua Rius i Pobles’ de Tarragona (ubicada al Palau Firal i de Congressos), va comptar amb la presència de Javier Martínez Gil, catedràtic emèrit d’hidrologia, qui s’encarregà de donar-nos una fluvioconfèrencia enmig de la natura a tots els assistents a la baixada. Alberg Assut ha col·laborat en aquesta piraguada, que ha estat gratuïta per a totes les persones que han volgut participar.

Va ser un dia en què bufava fort el vent i el sol només es deixava veure de tant en tant. La forta corrent ens portava camí avall, sense haver de fer nosaltres gaire esforç. Ens deixàvem anar, com si fóssim una lleugera fulla que sura sobre la superfície de l’aigua i, suaument, segueix el curs del riu. Esquivant illes, arbres, intentant no ser presa de les corrents que jugaven amb nosaltres vam compartir un matí molt especial.

En total, ens vam adjuntar una cinquantena de persones de diferents edats i localitats: pobles de l’Ebre, gent de Tarragona i l’Aragó. Quasi bé no ens coneixíem, però a tots ens unia l’estima a una mateixa cosa, el riu. Un riu que no és de ningú i que, alhora, és de tots. Un riu que existeix des de fa segles i segles, que és part de la nostra història, testimoni de molts episodis, batalles, festes; i que segueix dempeus, ben viu però a la vegada, malauradament, molt amenaçat, descuidat i oblidat per molts que només el veuen com la solució als seus interessos polítics. En canvi, a tots nosaltres, els que vam assistir ahir a la piraguada, l’aigua i el riu, l’Ebre, ens unia i ens uneix.

Ens vam aturar a Aldover. Vam deixar descansar una estona les nostres piragües i Javier Martínez ens deleità amb una conferència sobre el riu i la seua història, enmig d’un bell paratge natural. De fet, ell reconeix haver-se jubilat “de la universitat” perquè ara prefereix deixar a banda la tradicional aula com a marc de les seues classes teòriques per passar a fer-ho directament en contacte amb la natura.

Entre d’altres coses, Gil ressaltà com l’evolució de la nostra societat ha fet que ens modernitzem tant que oblidem que la nostra vida, la vida dels nostres avantpassats, va tenir lloc al riu. Que molts moments, bons i no tant bons, dels nostres avis van ser al riu. De fet, molts joves hem conegut el riu com un ‘ simple element’ de la natura que hem vist sempre ‘des de fora’, simplement, veient-lo passar. “Qui no coneix un riu per dins, no sap què és un riu”, va assegurar. És totalment cert.

Quan, per primera vegada, navegues pel riu en piragua experimentes una sensació d’unió, d’empatia amb el riu que no es pot descriure en paraules. Entres a formar part del riu, de l’aigua, i sents com si tot allò fos un. Veus els colors, les ones, les circumferències d’aigua que es dibuixen i desdibuixen al teu pas i tot això ho sents des de dins. Pots arribar a sentir moltes sensacions, la majoria bones, i afloren en tu sentiments i pensaments positius que es perden en aquell immens espai…

Tal i com explicà Gil, la societat ha evolucionat i ens ha fet més freds, més insensibles, “menys naturals”. Ara sembla que molts no tenim dret als sentiments ni als moments emotius. No tenim temps per a tot això. Segons l’hidròleg, navegar en piragua juntament amb un grup ens aporta el moment de la “fluviofelicitat”, és a dir, aquell instant en què, com he dit, afloren en nosaltres moltes sensacions bones, la majoria enterrades dins la nostra ment, que compartim amb totes les persones que ens acompanyen. Hi ha somriures, crits de felicitat, expressions que parlen per si soles; moments en què ens sentim xiquets, lliures d’obligacions i pressions, lluny de la civilització, dels cotxes; de qualsevol pressió.

“Abans els nens creixíem al riu. No li teníem cap por, abans al contrari. Passàvem llargues hores al riu. Ara, però, els menuts no saben què es el riu, només coneixen les piscines, formades per quatre parets de formigó, sense vida i on hi llencen productes químics perquè no hi hagi cap tipus de vida”. D’aquesta manera, Gil explicava com ens hem allunyat del riu, d’aquest element que ens ha donat la vida. Vivim d’esquenes al riu, sense saber que forma part de natros, que podem compartir amb ell moments d’intensa felicitat, que podem conèixer-lo, que ens deixarà córrer sempre de la seua mà, sense protestar…

Javier intenta, cada dia, ensenyar a la gent que el riu és un element de pau, de felicitat, de goig. Un dia, va ensenyar a uns nens com podien gaudir de la corrent del riu per deixar-se portar mentre es banyaven i, així, ells van perdre la por al riu i es van passar tot el dia banyant-s’hi.

El catedràtic també va referir-se a les amenaces que cauen sobre el nostre riu Ebre i als interessos demagògics dels polítics que ens governen. “El riu és de tots però no pots endur-te’l d’allí on ha estat sempre. És de tots, com l’Alhambra de Granada també és de tots, però… algú ha vist mai alguna persona endur-se un tros de l’Alhambra cap a casa seua?”

El riu és un gran bé, però és finit i no podem pretendre arribi a cobrir totes les nostres ambicions. Entre tots ‘els que el coneixem’ hem de cuidar-lo, intentar protegir-lo i continuar gaudint d’ell -i amb ell-. Des de l’Alberg Assut ho farem, com ho fem fet sempre i continuarem recolzant iniciatives com la d’aquest dissabte.

Salutacions!

Cinta i Carlos