Camino sota el que queda de la pluja
Petites llà grimes cristalines ennuvolen els meus ulls
L’aire, fresc, enrogeix les meues galtes
La boira em penetra la pell i tinc la sensació de ser aigua
Ha plogut.
Pel bancal de tarongers sembla córrer el riu,
I la terra desprén aquella dolça olor,
Que em recorda a la d’un parc verge, en arbres i flors,
sempre en caure el capvespre,
A la tardor.
Les muntanyes, als meus peus, semblen volcans en erupció
La boira les vesteix de blanc i el sol, que ara s’asoma tÃmid, les flameja amb un roig intens i mil colors es reflexen
Ha plogut.
El riu passa rà pid, l’aigua fosca i tèrbola, enfurismada per un dia de pluja i vent.
Mullat, el riu desprèn vapor a la superfÃcie, i sembla que crema
És la gelor de l’aigua camuflada en aire, condensada i, més tard, evaporada
Segueixo el seu fil fins que desapareix, un mig metre escà s
Són les restes de la pluja.
En la llunyania, diviso el poble,
Les gotes, que encara regalimen, realcen el color de les façanes de les cases
I l’aigua es mescla amb el negre dels fumerals
El cel agafa un color especial, de neu i blau esponjós
En una cinta roja a baix, de foc encès…
Ha plogut.
